Girona – Gola del Ter – Girona
104km (70% terra, 30% asfalt)
La 1a Sortida Especial del 2022, ja és història, i ara hauria de convertir en paraules escrites tot el viscut en aquesta jornada de ciclisme memorable.
La resposta a la primera proposta de Sortida Especial, ha sigut magnífica, he de reconèixer que inclús m’ha sorprès, i m’alegra haver-me equivocat. No tornaré mai més a pensar què no hi hagin companys que els engresqui, igual que a mi, el descobrir nous camins i paisatges i posar-se al davant reptes, què, en principi li puguin generar dubtes de poder-los realitzar i en acabat gaudir de l’emoció d’haver-los complert.
Amb puntualitat britànica, tothom als llocs acordats. La previsió d’estar muntant les bicis a Girona cap a les 8, aconseguit. En Joan, que havia decidit retallar una miqueta la ruta, començant a Medinyà, a puesto. Només una variant que no hi comptàvem. Temperatura a Girona: -5,5º i una gebrada guapa guapa.
Primer problemilla: Miguel i la seva bici prestada va amb una roda punxada. L’equip es posa mans a l’obra i jo m’apropo a l’inici de la ruta al costat del Ter a veure com pintaven els primers metres. La visió dels bassals glaçats i la gebrada general, és per acollonir a qualsevol. Dubto de si podrem tirar-ho tot endavant, amb el mal auguri d’haver punxat abans de sortir.
«Josep, vaig tirant a 10 per hora que m’estic quedant pajarito, ja m’agafareu» em diu el Joan per telèfon. Ens posem en camí, per sobre del glaç. El fred és siberià, tot són renecs i més renecs, veient el panorama. El sol encara ni se l’espera, doncs els primers 12 km són enmig de muntanyes, formades pel riu amb la seva lluita per arribar a la plana de l’Empordà.
Portàvem 15 km i atrapem el Joan, enmig d’una plantació de pollancres pelats de fulles, que formaven part d’un paisatge fantasmagòric. Només la presència d’una colla de ciclistes fora de lo normal, donaven a l’entorn un toc càlid i més humà.
Fem parada als 20 km per pixadetes i algun ajustament mecànic i es comença a veure el sol aixecar-se com aquell qui veu a Déu nostre senyor. Només ha faltat ajenorllar-nos i fer pleitesia al Déu Sol.
Els camins continuen glaçats. És una sensació molt estranya, doncs sembla com si rodessis sobre cartró. El més feliç és el José Luis, que disfruta com un nen trencant els bassals gelats, i fent miques la capa d’aigua gelada. El fang glaçat ens el trobarem durant ben bé 20 km més.
Vaig seguint la ruta, des del meu mòbil, però en Joan també la porta al Garmin, i hem tingut més d’un problemilla per seguir el camí correcte, tot i que això forma part de la descoberta de llocs on mai abans havíem passat.
Ens trobem Verges, al km 36. Bonica vila on aprofitem per fer les primeres fotos. Encara falten 5 més fins a Bellcaire, on pensàvem esmorzar al Rustik, un lloc de parada obligada per tots els ciclistes d’aquelles contrades.
Esmorzar de gourmet, a peu de carretera amb un solet, que ara ja sí que donava gust veure’l lluir esplendorós sobre els nostres caps.
Amb les piles carregades i força animats per haver deixat enrere els camps esteparis, enfilem cap el mar amb la majestuosa vista al nostre esquerre del massís del Montgrí i el seu castell coronant-lo. Molt bons moments de tot el paquet dirigint-nos de nou cap la llera del riu, que no deixem fins arribar a la Gola del Ter, i les illes Medes a la nostra esquerra.
Tenim mig camí fet. Com hem variat una mica la ruta estem al km 53, i previsiblement sortiran més de 100 km, però amb la trempera que portem a sobre, això no és l’important. Ara toca, gaudir del mar, del sol, del plaer d’estar tots junts en aquell punt i compartir moments d’autèntic ciclisme, d’aquell que deurien practicar els primers integrants del Bétulo, quan l’asfalt era anecdòtic, i la majoria de camins deurien ser molt similars als que estàvem ciclant.
Tornem cap a l’interior per un camí diferent per arribar a Torroella, i anem devorant distàncies ara molt més alleugerits de roba, cosa que s’agraeix de veritat. Un altre horitzó ens acompanya durant gairebé tot el camí. La serralada pirinenca nevada, amb el Canigó en primer pla, dona per moments un fons de postal a tot el que estàvem vivint.
No vull destacar a ningú en particular, perquè crec que tots hem viscut sensacions molt similars, però personalment he de fer una menció especial al Miguel, en la seva primera experiència sobre terra, amb una bici que no era seva, penso que s’ho ha passat com feia temps que no ho feia. I per altra banda, el Joan, amb tot el que porta passat amb el genoll, amb una llarguíssima recuperació, ha tingut la voluntat de compartir amb nosaltres aquest dia, encara que fos una vintena de quilòmetres menys, penso que ens ha donat una lliçó de voluntat i ganes de tirar endavant malgrat les adversitats.
Tornem a la ruta i fem miniparada als 66,2 km a Canet de la Tallada. Breu paradeta per estirar cames, glopet d’aigua i alguna coseta més. Miro ruta i decideixo fer el què no havíem fet al matí, passar la pressa de Colomers i resseguir riu amunt fins a Sant Llorenç de les Arenes per un camí espectacular, on al ser obaga, el glaç aquí encara no havia marxat.
Estem als 80 km i tornem a fer parada tècnica, alguna barreta, unes fotos i tornem a passar el Ter per posar-nos a la banda dreta que ja no deixarem fins el final. El Joan, ja veia Medinyà a poca distància i la seva eufòria el porta a fer un oferiment al que no es podia donar un no com resposta. «Si veniu on tinc el cotxe, cerveseta pagada».
El Joan arriba sobrat a la fi del seu recorregut, i nosaltres molt mancats d’una bona entaulada per comentar la jornada. Aprofitem i decidim entre tots fer una caixalada ràpida i així afrontar els darrers quilòmetres molt millor.
Portàvem gairebé 4 km i el José Luis s’adona que s’ha deixat la motxilleta… amb les claus del cotxe adins!!!! Mitja volta amb el Miguel de gregari per recuperar el seu tresor, entretant els esperàvem aprofitant els darrers raigs de sol. El mateix que havíem vist sortir, ara el vèiem anar-se a dormir. Jornada de sol a sol, aquesta.
El grup de nou en marxa, per afrontar eufòrics els darrers quilòmetres, i arribar als vehicles finalment. Ens felicitem molt contents d’haver superat els 100 quilòmetres i d’haver viscut de tot en les sis hores que marca el mòbil sobre la bici.
Tornada ràpida, igual que l’anada. Descarregada de bicis i ciclistes, gairebé porta per porta, i finalització d’un dia de ciclisme en majúscules.
Josep Carrión
Sport Ciclista Bétulo
Comentaris recents