Sport Ciclista Bétulo

Pàgina oficial de l'Sport Ciclista Bétulo

8a SE Vilanova-Garraf (crònica i fotos)

A dalt: José Luis i Gudiña. A baix: Rueda, Fèlix, Josep, Miguel, Ureña, Agustí i Toni.
Ajupida: Núria. Amb el monument Parsifae a la platja de Vilanova i la Geltrú.

Santa Maria d’Olèrdola, 4 de març 2023, 8:00h

El campanar de l’església ens deia que de nou ho haviem clavat. Eren les vuit de matí, i tota l’expedició començava la ruta, després de fer el trasllat sense cap problema.

Dia frescot, però amb un bon sol, tot i que la temperatura en cap moment va acabar de pujar, la mostra és que sis hores més tard, en el meu cas, acabava amb la mateixa roba i els guants llargs.

Comencem circulant per l’antiga carretera de Vilanova, fins el desviament cap a Viladellops. Primera pujadeta d’un km que ens fa entrar en calor. Fem fotos en aquesta petita població amb una història molt antiga (https://www.fincaviladellops.com/la-finca/).

Els següents kms és un caminet força pedregós, que no deixa rodar amb tranquil·litat fins que sortim a l’Urbanització Vora-Sitges i enllacem amb la carretera de pujada a Olivella.

El grup s’estira i al final dubta de quin camí seguir, doncs el trencall és una forta baixada per creuar la riera de Begues, i el corresponent rampon per sortir-se’n. A continuació el caminet acompanya el Fons de Querol, amb un fred important, però el terra compactat i humid deixa anar molt bé al grup, fins coronar al que li diuen Quatre Camins, al km 16.

Teniem davant nostre una vista espectacular i una baixada, pels graveleros, difícil. Li dono indicacions a Gudi, que estava salivant, dient-li que no es passés, que La Fassina estava quant comencés el pla. La baixada té puntes negatives fins el 15%, això tot de terra. Els cotxes pujant, havien deixat el seu rastre en forma de grans forats, que es devien sortejar cremant pastilla, si no volies sortir volant.

Arribem a La Fassina, que és com un oasi per aquestes contrades. Està posat estratègicament per tal què caminants i ciclistes puguem avituallar i descansar una mica. Una gran esplanada amb taules, ens serveixen per donar-nos uns moments de descans i digerir cadascú el que portava de casa, això sí acompanyat de la beguda i uns bons cafès i tallats i un assortiment de torrons nadalencs!!!

Sortim rapidet, al ser només begudes, està pagat en un moment i no dona temps ni de refredar-se. Continuem pel Fons de La Fassina per bona pista i anem guanyant alçada fins el Camí de Can Planes per acabar de coronar a El Collet al km 26,4 amb 298m d’alçada.

El grup fa paradeta, i revissa el que té al davant. Al fons de la vall l’explotació de la cimentera, més enllà les Costes del Garraf, i enmig els túnels i un gran viaducte de l’autopista que tenim que ciclar per sobre i per sota, fins Vallcarca.

En les Especials, les baixades són tant o més importants i difícils que les pujades. Si el percentatge negatiu és alt i el terre no està encimentat, és una tortura. En aquest cas havia revissat detingudament aquests 5km i tot em deia que estaria en bon estat. Teniem que travessar per dues grans edificacions, la Torre de Campdàsens i la Torre de Ca l’Amell, i tot suposava que el camí estaria encimentat en les parts més costarudes, com va acabar passant.

El descens va ser d’aquells que a un se li queda en la memòria, anava alternant pista de terra i trams encimentats, i el grup ho passava a tota velocitat. Des de la part del darrera, feia goig veure com la filera de l’equip dels onze betulians serpentejant per aquell paratje calcari i tant explotat, que fa milions d’anys era el fons marí.

Agrupament a Vallcarca, km 33 amb més de 600m de desnivell acumulat. Pixadeta, barreta, gels, glop d’aigua i tothom flipant del final de la baixada, amb una ziga-zaga al -15% de desnivell, poc abans de creuar l’autopista per sota. De ben segur, que quan passem amb cotxe ens enrecordarem que vem circular per sobre dels túnels, i per sota de l’autopista a sobre d’una bici a tota velocitat. Flipant!!!

És molt satisfactori veure com cada vegada més participants porten un dispositiu amb el track carregat. Això fa que el grup pot estirar-se i sempre hi ha algú que pot guiar-lo, apart que és força entretingut i interessant resseguir la ruta i anar anticipant-se al que tenim per davant, quan és una ruta mai feta abans. Dels onze, sis portàvem la ruta carregada. Tot un èxit!!

Ara venia lo realment dur, pujada pel Camí de Mas Quadreny, per tornar a recuperar els 260m en 5km, en dos parts, una primera de poc més de 3km entre el 7-8%, i la resta demencial amb pics del 15%, que ens van fer afanyar-nos de valent per no posar peu a terra. Com anava al darrere només puc opinar de lo meu, però quan ho vaig planejar dubtava de que no ho fes caminant. No va ser així, i en arribar a dalt i reunir-nos tots estava eufòric com mai.

Ara tot era favorable fins Vilanova, primer pista ampla sense parar de sentir els tirs d’escopeta de la gent a qui els agrada trencar plats amb perdigons. Circulem rapidet fins les primeres urbanitzacions de muntanya de Sitges, amb llargues baixades ara asfaltades, però que tampoc deixen confiar-se gaire. Travessem la carretera de Sant Pere de Ribes i acabem de coronar amb Sitges a la nostra esquerra. Nosaltres seguim direcció a Vilanova alternant pistes i urbanitzacions amb unes mansions de les que no es veuen gaire. Inclús Ureña va dir que una d’elles era la casa de Messi!!!

De l’Urbanització Terramar fins el far de Vilanova, la ruta transitava enmig de boscos de pins, per caminets pedregosos trencacames, però força divertits. La visió del mar a tocar i el pensament de la parada que fariem a Vilanova era ara el més important que teniem al davant.

Amb 54km i més de 900m de desnivell, el grup travessa tot el passeig a la recerca de la icona d’aquesta SE, el monument Parsifae a la platja de Vilanova. Una petita paradeta per tirar fotos, menjar i beure alguna coseta, i el més important, decidir on acabariem dinant.

Després d’un primer intent fallit, ho intentem a Can Papitu de Vilafranca i diu que ens donarà de menjar i que ens te reservat una taula per quan arribem. Fantàstic!! tenir això sol·lucionat sempre dona tranquil·litat.

Ens queden gairebé 20km i ens tenim que afanyar. Decidim buscar una font i carregar aigua sense més. Per aquesta tasca Ureña es posa al front de l’expedició i comença a tirar del grup per tornar al track i trovar un punt d’aigua com fos, doncs en tot el que quedava no hi hauria.

Després d’una mica de cacau, doncs el track ens portava pel passeig de la ciutat ple de gent, acabem trovant la font i la sortida cap a la muntanya en direcció a Canyelles.

Caminet asfaltat primer però de mica en mica es va convertint en camí agrari quan passem una gran zona de picnic a la Masia Can Cabanyes, on la farum a calçots i carn a la brassa ho inundava tot. Seguim pel Camí de Ca l’Artís i travessem l’autopista Pau Casals, quan el Fèlix té un problema. Ha perdut un cargol de la cala de la sabata. Una part del grup va per davant, pel que decideixo seguir i advertir del problema en el primer reagrupament.

L’Agustí camí de Canyelles, amb una construcció de pedra seca.

Tota aquesta part, també tenia la seva miga. Tot picant cap amunt i amb camins cada vegada més pedregosos, afegint el cansanci acumulat a les cames, es va tenir que treballar de valent per arribar a la part més alta (243m) a l’urbanització Les Palmeres.

Poc abans vaig patir una caiguda gairebé parat quan després d’una rampa infernal i quan començava el pla, vaig fer-me a un costat del camí on no vaig poder salvar els pedrolos i allà vaig quedar una estoneta estès de bocaterrossa fins que l’anàlisis de danys em va dir que podia continuar. L’ajuda del Fèlix va ser fonamental per tirar fins el final en aquests moments.

Arribem al cim i reagrupem al km 66, amb més 1.200m a les cames i encara queden 9 més per acabar, i la veritat és que a mi se’m fan durillos. No tinc clar res, el cos està calent i el cervell té l’ordre d’arribar com sigui, però no tinc clar si tot quedarà aquí o n’hi haurà quelcom més a l’endemà.

Arribem a Canyelles l’Agustí, Fèlix i jo i ens espera Toni per anar tots quatre per la nacional i cobrir els darrers 6 km fins Olèrdola. Per mi serveixen per rodar en silenci i per asfalt, que és com si et fessin un massatge. Poder pedalar, gairebé amb els ulls tancats, sense anar atent a les pedres, als sotracs o a qualsevol imprevist és del tot balsàmic. Més que un esforç és tot un plaer.

Tothom als cotxes i en 15 minuts a Can Papitu, on ens esperen unes cambreres amb ganes d’acabar la seva feina i nosaltres amb molta sed i gana també, d’acabar la nostra Especial de la millor manera, asseguts a taula i compartint un bon menjar i una encara millor camaraderia.

Avui no hi haurà L’UN X UN, perquè tots els integrants han estat a una gran alçada, i és un plaer i un honor per mi formar part d’aquest Equip Especial.

Josep Carrión
S.C. Bétulo

Sport Ciclista Bétulo © 2016 Frontier Theme