Manel i l’Agustí, al castell de Castellet.
Vilafranca del Penedès, 14 gener 8:00h
Comencem aquesta 6a SE, per primera vegada al Penedès, per fer el recorregut previst per sobre dels 84km i desplacem aquesta vegada la Mercedes Vito i la Ford d’Ureña, com a cotxes de càrrega compartits i Toni, Miguel, Joan i Fèlix, que ho fan individualment, i Montse que viatja des d’Argentona directament. Tota l’expedició a puesto amb l’alba i un fred important.
El lloc de sortida estava just a l’entrada de la vila, pel que en un norés estàvem ja circulant direcció a la costa entre vinyes i els primers renecs pel fred i la gebrada que hi havia pel terra en els primers quilòmetres de la ruta, sempre favorable i planejant. Tothom com qui diu posant-se a lloc.
És molt remarcable destacar els «novatos» de les SE, la Montse, l’Agustí i en Moisés que han volgut provar aquesta mena de cicloturisme tot terreny de descoberta i una mica d’aventura. La Montse està encantada amb la seva bici acabada de posar al dia, i la bici encara més de tornar a servir-li a ella per aquesta jornada. L’Agustí, amb la seva BH gravel d’expedició, també se li veia molt satisfet de formar part de l’«Onze» i en Moisés què poc abans de Sant Miquel d’Olèrdola ens anava informant, fent d’home del temps, de la temperatura. Per altra banda, els capos amb el track carregat dirigint el grup, en Joan, Toni i Paco, sempre al tanto de no despistar-nos i el qui mai s’ha perdut una SE, en Miguel, que cada dia està més fort i encara renega una mica per les pedres, però s’està fent tot un Vud van Aert. I per no deixar a ningú l’incombustible viatger i trotamons Manel Broch, un megafan també de les SE i el totpoderós Fèlix amb la seva bici gravelera, que ho puja i baixa tot.
Pujant al castell d’Olèrdola, s’acaba el fred de cop. Caminet tècnic en pujada per enllaçar al final amb la carretera, que sempre va sobre el 8% de desnivell.
Foto al pàrquing d’aquest lloc amb tanta història, gaudint de les vistes d’una bona part de les vistes del Penedès amb Montserrat al fons, i seguim tirant amunt per pista fins arribar a la urbanització Daltmar, al km 12. Encara ens faltaven tres dents de serra en el perfil per acabar la feina, i eren tota una incògnita del que ens trobaríem.
Primera dent: 267m al 17% per sortir de la urbanització. El grup es retorça de mala manera, cadascú com pot, arribem al final en el meu cas amb el fetxe a la boca. Miro enrere i veig en Joan que puja caminant, ell ho ha tingut més clar que tothom.
Ara passem a un sender en baixada empedrat, que de seguida ens fa desmuntar. Em quedo l’últim i veig més endavant en Manel i la Montse amb la bici a la mà i l’Agustí amb la bici a l’ombro a lo Van Popel. No ens volem fer mal i és preferible ser prudents en aquests trams.
La segona dent, era arribar a la cota més alta, 370m per pista ampla de grava, teníem al costat una cimentera. Poc menys d’un km, que en principi es deixen fer, però els darrers 200m són impossibles, per sobre del 12%.
Fem el tercer esglaó, també inhumà i no portem ni 15km i sembla que hem fet l’Himalaia, Déu-ni-do les sorpreses amagades que anem trobant, però la cosa no acaba aquí. Ara tot és cap avall fins a la plana passant pel castell de Penyafort, però la pista continua sent de grava, però MOLTA GRAVA, camí de camions de grava. Un infern!!! Si no frenes… malo, si frenes … pitjor. Els collons per corbata durant tota la baixada. Vaig tancant el grup i veig els problemes de tothom, però de moment tots van sobre la bici fins arribar al que anomeno «la curva de la muerte» un tram de 50m en corba, de grava, i amb un -20%… i al final una cadena. Jo penso que més d’un ha acabat gronxant-se d’aquella cadena.
Els darrers arribem caminant, Miguel punxat, Paco explicant que no sabia què fer en la puta corba… Finalment, tots vius que era l’important i després de que Miguel solucionés el problema tirem avall, ara ja sí per pista compacta, que després del viscut, era com sentir un massatge als peus.
No fem turisme a Penyafort, passem sense parar. El grup tenia ganes de velocitat i es deixa anar fins a La Ràpita, on fem reagrupament i seguim per la Via Augusta del Penedès camí del Castell de Castellet i el pantà de Foix.
Ara sí les vinyes són continues, i anem passant masies i camps de vinyes molt ben cuidades i acabades de podar tot esperant la primavera. Penso en lo diferent que pot ser una ruta depenent de l’època que es triï.
Pugem a dalt de Castellet i veiem als peus l’embassamentde Foix mig buit, però amb un dia radiant. Quatre fotos i decidim la primera modificació de la ruta, fent els 3km que faltaven fins Clariana per carretera i guanyar una mica de temps. Una mitja Conreria que es fa molt bé ens deixa al bar del Centre Cívic i les Piscines d’aquesta petita població.
Sort que vaig reservar taula per 10 fa uns dies, i ho vaig tornar a fer feia una hora, perquè estava a petar de ciclistes i algun motorista. Sembla que aquest lloc es un punt de parada d’aquestes contrades. Tenim que esperar força, però no donaven l’abast i era comprensible, tot i que quan es van posar amb nosaltres tot va quedar molt bé.
Entretant, no va haver-hi problemes per passar l’estona, les converses i els comentaris es creuaven amb un ambient jovial i engrescador.
Toni, Paco i jo mirem mapes i decidim fer una bona retallada, són les 12:30h i falten 50km es farà massa tard. Com Joan pensava retallar també, decidim seguir en grup fins el final, fent un bypass entre Clariana i El Papiolet, creuant per La Gornal, L’Arboç i Llorenç del Penedès, enllaçant de nou amb el track original.
Ara tot el camí és majoritàriament asfaltat, i es deixa fer molt bé. Passem Sant Jaume dels Domenys i Cornudella. El grup va dispers, però amb els quatre guies, no hi ha cap problema.
És realment un plaer pedalar, com diu la Montse, per aquells camins amb aquella pau, la muntanya a l’esquerra i tota la vall de vinyes a la dreta, dirigint-nos cap el Castell del Castellot, passem Cal Margarit una més dels nuclis de població, petits però amb sensació d’estar plens de vida i activitat.
Poc abans d’arribar a Les Cases Noves de la Riera, al peu del Castellot, la meva cama esquerra queda clavada i em diu que ja no pedala més. Venia ja avisant-me que podia passar, i tot i els estiraments, les sals i pujar pinyons no han funcionat. En Manel que venia al meu darrere m’ajuda fins quedar en un lloc segur al pont de la Riera, i allà m’estiro al terra i quedo en mans d’en Fèlix que mira de desclavar aquella viga de ciment que era la meva cama.
No m’havia passat mai, mai a la vida amb aquella intensitat per fer-me baixar de la bici. Després sabria el perquè, però ara teníem que prendre decisions.
Núria truca a Ureña i li diu el que passa, estan a 8km d’acabar i tant punt arribin al lloc d’inici un cotxe vindria a per mi. La resta del grup no pot quedar-se més allà perquè no tenia cap sentit.
I allà quedo jo estirat al terra, amb la bici al costat. Sort que no va passar ningú, i no em van veure d’aquella manera, perquè s’haurien espantat. Jo m’ho agafo amb molta «pachorra», perquè sé que tard o d’hora passarà, però faig un parell d’intents i no hi havia manera de posar-me ni tant sol d’empeus.
Al cap de mitja hora bona, ho aconsegueixo i vaig passejant i estirant fins que Ureña arriba per quedar com el salvador del nàufrag perdut al peu del Castellot.
Retrobament al punt d’inici. Intent de quedar-nos a dinar, però finalment es decideix tornar cap a casa de la mateixa forma que vam anar.
Dia espectacular de ciclisme i de vivències per recordar. L’equip ho ha donat tot aquesta jornada, i a mi encara em quedava buidar-me per dintre abans que acabés el dia.
Josep Carrión Amorós
S.C. Bétulo
Comentaris recents