Tordera, 17 desembre 2022. 8:00h
Aquesta 5a SE proposava recòrrer la comarca de La Selva, saltant de la vall de La Tordera fins a la llera de la Riera de Santa Coloma i pujar la carena de muntanyes entre el castell de Farners i el Santuari d’Argimon.
La baixa d’última hora de Joan Ruiz, deixa el grup en vuit integrants, els quals una vegada repartits als vehicles, vem fer el trajecte fins a Tordera en poc més de 30 minuts i, després de muntar i preparar-ho tot, ens posem en marxa a les vuit del matí, tal com estava previst.
El dia està tapadot, ha tingut que ploure força en tota aquesta zona. La temperatura és fresqueta, però no gèlida, que és l’habitual al costat de La Tordera pel mes de desembre. Un bon cabal d’aigua ens deixa embadalits al transitar per sobre del pont que ens porta a la zona esportiva de la vila i que ens posa de seguida en el camí de terra a la zona dels Estanys de Tordera resseguint la llera del Torrent de Vall-Lloparda.
El camí poc a poc es va complicant amb bassals cada vegada més grans. En un d’ells Miguelito calcula malament, i surt amb els dos peus ben remullats.
Hi ha un ambient força jovial al grup. Com sempre Ureña porta carregada la ruta, i entre tots dos anem guiant i decidint el camí més adeqüat.
Primer dubte a l’Urbanització Terra Brava, al km. 5 en zona de primera pujada, continuem el sender i ens desemboca en un primer rampón desfet per les plujes, que provoquen el primer «empujing» d’una cinquantena de metres.
Salvem el final de la Terra Blava, amb un altre carrer d’urbanització amb desnivell per sobre del 12%. El fang i l’aigua em deixen el canvi fet una braga i em falten dues corones per entrar. Trec el fetge per la boca fins el reagrupament, on Ureña i la seva capacitat en el bricolatge i la mecànica, em deixen el canvi maomeno apañao, però durant tot el dia vaig amb problemes amb l’última corona.
Passem el km 7 i ara descendim per pista ampla i compactada, sempre anant amb compte els NO amortigüats. Les canals sobtades, pel Félix i per mi són autèntics perills de caiguda i ens enderrerim una mica del grup acompanyats de la Núria.
Arribem a l’AP7 a les afores de Maçanet i per un camí força pedregós i remullat, acompanyem un parell de quilómetres aquesta via, fins creuar-la per sota i endinsar-nos en un paisatge planer d’un bosc de pollancres encantador. El grup circula tant entusiasmat per aquest indret que amb les ganes de rodar a tota velocitat, deixa els guies enrere i s’endinsen per un camí cada vegada més embarrat fins que han de girar cua.
El camí correcte era pel lateral de la N-II, i d’allà ja sense més asfalt tornar als paisatges agraris i remullats d’aquesta comarca de l’Estany de Sils, que a aquestes hores comença a despestar-se emboirada i ben humida.
Salvem Riudarenes al km 21 i per una llarga recta en pista de terra, desemboquem a les portes de Santa Coloma, veient a la nostra esquerra la punta del Santuari d’Argimon, que sembla que sigui força difícil arribar-hi.
Estem a Santa Coloma i és l’única possibilitat d’esmorzar calent i en condicions. Tot el que faltava era pujar i pujar, sense cap lloc apropiat fins passar els 50 kms de ruta. El Bar Si No Fos, sembla una bona opció. La cambrera ens prepara lloc en la terrassa coberta amb estufa, però la llarga espera ens deixa glaçats al quart d’hora, ens reubiquem a l’interior al costat de les bicis, i de seguida comença a arribar la manduca que entra d’allò més bé.
(Bar Si No Fos)
Acabem la feina cap a les 11h. Ureña i jo analitzem el que queda, i decideixo fer l’opció Superfàcil que haviem pensat fer en Joan i jo. No confio gens en la mecànica i li dic al Paco que ens trobariem a l’Esparra o al peu d’Argimon.
Amb aquesta consigna sortim cadascú amb la seva missió. En el meu cas, torno fins poc abans de Riudarenes i travessant la Riera de Santa Coloma, circulo per una bonica carretereta que arriba i acaba a l’Esparra.
No hi ha ningú per la carretera, però veig molts cotxes aparcats en els marges i unes senyals amb un senglar i una escopeta. Hi ha batuda en tota la zona. Els crits dels gossos bordant, acompanyen de tant en tant algun tret esporàdic. Així vaig fent camí fins arribar a una gran masia amb cotxes i gent a la porta. Em vaig apropant tot intentant endevinar què passava allà. Una columna de fum blanc s’aixecava al costat de la casa, i un grup de 6 o 8 persones semblava que estiguessin operant a algú sobre una taula negra i atrotinada.
Un crit esgarrifós i continuat em dona la pista que em faltava per endevinar el que passava. Estaven sacrificant un porc, i el pobre animal acabava de donar el seu últim renec, segurament cagant-se en tota aquella gentada que tenia al voltant, i que en poques hores estaven disposats a convertir-lo en botifarres i pernils.
Continuo pujant amb un sentiment agredolç. Ha de ser trist el sacrifici d’animals que has tingut alimentant-los des de petits, però la nostra espècie ha evolucionat d’aquesta manera durant segles i tot i la visió actual del veganisme, crec que encara ens falta molt per deixar que això no passi.
A lo tonto tonto, veig enmig de la carena la torre quadrada i majestuosa del castell de l’Esparra. Miro el mapa i gairebé hauré arribat al punt de trobada molt abans del previst. No sé què fer… Estic força suat, i tampoc és bo esperar sense saber quant falta per trobar-nos.
Decideixo continuar la pista que indica Argimon, i recorro els 2,5 km fins la cruïlla de la darrera pujada brutal fins el Santuari. Allà espero fins que vingui el grup, que no triga gaire en aparèixer.
Félix diu que en té prou, ha patit bastant en algun troç de baixada complicada. Les seves rodes són primetes i amb poc dibuix i ens quedem una estoneta veient com el grup comença a enfilar la dura rampa que els portarà fins el Santuari.
Per les fotos, crec que és un lloc per anar-hi alguna vegada. Les vistes des de la terrassa són inigualables. El grup deixa constància en un bon reportatge per la posteritat que acompanya aquest post.
Fem una espera llargueta en Félix i jo a l’Esparra, un veïnat petitó amb una església a mig enrunar-se. Aprofita el temps per intentar contactar amb els de Can Dieta i tenir sol·lucionat el tema del dinar a Tordera sense gaire èxit.
Una vegada reagrupats al costat de la bassa de l’Esparra, els comentaris són per tots els gustos, Gudi em demana més ermites com Argimon per un futur. Tots mostren la seva eufòria d’haver assolit una fita prou difícil i alhora espectacular.
Ens deixem caure per la carretereta que vaig fer de pujada a una bona velocitat. És un plaer de baixada, estreteta, ben asfaltada, revirada i sense circulació, el paradís dels ciclistes. Hem triat aquesta opció i no fer-ho per pista per avançar al màxim l’hora d’arribada, que ja veiem que s’allargarà una mica del previst.
Passem Riudarenes i retornem al punt d’inici resseguint un bon troç de la Via Augusta, convertida també en Camí de Sant Jaume fins a Maçanet passant la Torre Marata. Ara tocava la darrera pujada, que comença en el moment que creuem l’AP7, estem al km 61 i falten un parell d’ells per arribar al pic més alt i deixar-se caure fins Tordera, per pista rodadora però força malmesa per la pluja.
El grup d’electrificats i suspensionats, evidentment no ténen els problemes que els graveleros i marxen pel davant. Félix i jo ens marquem una baixada ben guapa i segura tot pensant en lo bé que estava quedant la 5a SE i amb l’incògnita que ens depararia Can Dieta.
Reagrupament a Tordera. Gudiña marxa cap a casa deseguida com va dir, i nosaltres tal com anàvem i sense deixar bicis al cotxe, fem la segona parada de fonda del dia i arrodonim la jornada de la millor manera possible.
Retorn rapidet fins a casa i un altre jornada per recordar i que quedarà marcada al club, per qui la vulgui recórrer en el futur.
Josep Carrión
S.C. Bétulo
Comentaris recents