Una fina boira ens dona la benvinguda a l’entrar a la província de Girona passat Vidreres. La caravana de vehicles circulant a bona velocitat per l’AP-7, cercant la sortida 6a per fer l’inici de marxa als arrabals de Sant Julià de Ramis veu la sortida de sol entre la boira. No hi ha perill de temperatures extremes, la previsió és de núvols fins el migdia i una temperatura agradable.
Com sempre, tothom clavant horaris i consignes prèvies. Quinze ciclistes repartits en vuit vehicles, fan que tothom viatgi més que confortablement.
Com la consigna del dia seria la puntualitat, a les 7:30h ens posem en marxa amb la visió d’un esplèndid camp de soja, d’un verd i groc intens. A 100m dels cotxes, ja ens endinsem en el caminet al costat del riu que ens portarà a trobar-nos amb Joan Ruiz, que ha decidit aparcar a Medinyà, el lloc on dinarem, per tal de retornar el més aviat possible a casa.
Passat el punt de trobada el veiem en la llunyania, cabalgant la nova montura, una KTM amb doble suspensió, que encara li dona una pinta més professional.
Les primeres sensacions són molt bones, no fa ni calor ni fred, el terra ben compactat per la falta de pluja, fa que el rodar sigui a bona velocitat.
Aquesta vegada tenim dos cares noves, la Marta i l’Ivana que han decidit acompanyar-nos i sembla que s’hi troben d’allò més bé circulant al costat del riu sense cap dificultat.
La primera consigna era de fer un primer reagrupament a la passera de Sobrànigues (km 13,5), un punt molt peculiar, doncs el riu passa literalment per sota dels nostres peus. Un bon lloc per fer la primera foto de grup. Ens tenim que organitzar, doncs la fila de ciclistes i bicis és bastant llargueta.
Passem a l’altra banda del Ter i ara tenim al davant un tram de carretereta d’aquelles que ens agraden fins la petita població de Sant Llorenç de les Arenes, quatre cases mal comptades amb la primera rampa del dia. L’asfalt desemboca amb una pista de terra molt entretinguda i amb el seu bon tram de sorra, que a altes velocitats no saps mai el que passarà. Lo millor és agafar-se ben fort al manillar i fixar la mirada ben endavant, sinó es pot acabar per terra.
Reagrupament per passar la pressa de Colomers, i ja tenim una vintena de quilòmetres al serró. Camí de Foixà em diu la Montse que no l’importaria viure per la zona. A mi tampoc. És un autèntic plaer pedalar en pau, sense cap perill de vehicles al teu voltant, enmig d’un territori tant agraït i canviant depenent de l’època de l’any que un es trobi.
Continuem a bona velocitat i encara sense veure el sol, i ja tenim en la llunyania el campanari de Verges, lloc on els esquelets estan ja preparant-se per sortir a ballar pels carrers de la vila aquest dijous sant, amb l’única llum de les espelmes, la tràgica representació de que tots tenim un únic i tètric final.
Continuem al costat del camí del Rec del Molí, amb un objectiu ben desitjat per l’hora que era, parar a Bellcaire al Rustik, un antic forn de pa reconvertit en lloc de parada obligada de tot ciclista amb sed i gana, que circuli per la zona. No hi ha ningú, és encara d’hora, la barra per deixar les bicis no és prou llarga per encabir totes les bicis del grup. És una imatge que fa goig, però encara ho fa més l’assortiment de tot tipus de delicatessen que el Rustik ens oferia, per complementar el que cadascú portava a sobre.
Sortim ben contents i amb les bateries carregades circulant per un bon tram de la Pirinexus camí de L’Escala, continuant amb el Reg del Molí al costat que ens deixa gairebé a les portes de la ciutat de les anxoves.
L’Escala està previst rodejar-la completament per la part de mar, i ja que estem aquí, fem parada al mirador amb el monument «A la gent del mar» de l’antiga cala dels pescadors que encara conserva els dos pilons que servien per il·luminar el camí d’entrada a la platja en nits de tormenta. La visió de tota la badia de Roses és senzillament espectacular. El mar encalmat i el cel que començava a obrir-se encara ens donava més força per afrontar l’única pujada del dia, la travessa de la serralada del Montgrí.
Són les 10:30h, estem al km 46, i circulem per un esplèndid carril bici al costat de la badia del port nou de la vila. Anem comentant amb l’Ivana que aquest mar tant encalmat fa venir ganes de cabussar-se i fer una bona nedada. El grup viatja ben estirat, tothom embadalit de l’espectacle. Encara no n’hi ha estiuejants, només algun grupet amb canalla i poca cosa més.
Sortim de seguida de la ciutat pel camí de Cala Montgó, que deixem bruscament per resseguir la carretereta que s’enfila fins la part més alta, on antigament hi havia unes bateries costeres que formaven part de tot el conjunt de fortaleses que protegien la badia de Roses d’un hipotètic desembarcament aliat després de la II Guerra Mundial. Aquest camí, primer asfaltat, desemboca en una pista rocallosa de mal fer, amb percentatges entre el 5 i el 8%, i amb uns 5 kms que es deixen fer molt bé. Veníem d’altres Especials amb rampes inhumanes i aquesta pujada feia temps que no la recordàvem. Reagrupament a la cresta de la muntanya i ara un descens a tota castanya fins L’Estartit, on la consigna era parar a una font a peu de baixada. Com el guia anava al darrere, tothom es passa de frenada i el pastor ha de cridar a tot el ramat que vagi al «Abrevadero».
El sol ja estava ben alt quan sortim de L’Estartit, i escalfava de valent, però sense gaire força. El grup es treu una mica de roba del damunt, i ara tocava travessar els aiguamolls de l’Empordà, aquesta vegada amb molt poca aigua, fins trobar-nos amb la Gola del Ter, el final d’aquest riu que baixa les aigües des d’Ulldeter regant i donant vida i de beure, a una bona part de Catalunya. Estem al km 61,2 i és hora de lligar el dinar al Restaurant Medinyà, on la senyora Mari apunta taula per 13, a les 14:30h.
Amb un vent favorable sortim amb força direcció Girona, en Moisés es posa al capdavant amb un ritme admirable, gairebé el mateix que portem per la N-II. El veig per darrere i és com si veiés al Pedro, les mateixes cames, el mateix estil poderós. No puc més que seguir-lo, tot i saber que el ritme està per sobre del que tindria que portar, però darrere meu en Manel tampoc vol despenjar-se i així tot el paquet que fem una quinzena bona de quilòmetres per sobre dels 25k/h.
Fem parada, la darrera, a una font que hi ha molt ben posada a l’entrada de Verges. Les fèmines aprofiten també igual que tothom per alleugerir líquids i reposar-ne d’uns de nous. El descans va d’allò més bé per tothom. Anem sobrats de temps i ara la consigna és que podem permetren’s el gust d’anar gairebé de passeig el que falta fins Medinyà.
Arribem de nou amb puntualitat suïssa. Són les 14:30h i una llarga taula ens espera al fons del Restaurant. Les bicis totes aparcades ben aprop nostres, i amb aquesta tranquil·litat de la feina feta i el saber que teníem a mà tot el necessari per ser feliços, comencem a treure la pols del camí i preparar-nos pel premi d’un bon dinar.
La Montse i en Joan, com havien dit, fan cerveseta i marxen cap a casa. La resta ens cruspim un menú molt ben servit, amb dos plats, beguda, postres i cafès, per 14 eurillos per cap, que es paguen d’allò més bé.
No podia faltar el petit homenatge al nostre company Pedro, l’Àngel va fer un brindis en el seu honor, i tothom d’empeus hem alçat les copes per la seva memòria. El portarem amb nosaltres allà on anem amb aquest ciclisme «Especial».
Ara només ens quedaven 4 quilometrillos fins els cotxes. Quan sortim tot havia canviat, un vent gairebé huracanat ens dona ben pel sac. La maquinària ja s’havia refredat, la panxa anava plena, i ara amb el que no es comptava era patir fins els cotxes. Un bon relleu dels elèctrics ajuden a rematar la feina fins la darrera vall encaixonada al costat del Ter, que ens deixa gairebé a peu dels cotxes.
Ràpidament tornem a posar les màquines als cotxes, i tothom ens felicitem del gran dia de ciclisme que ens acabem de marcar. 104 km ben parits 100×100 de grava. El llistó ha quedat molt alt, serà difícil superar-ho… però s’intentarà.
Josep Carrión
S.C. Bétulo
Comentaris recents